EL CONCEPTE D’ENVELLIMENT

L’envelliment és un procés universal que afecta a tothom i que es desenvolupa com una successió de modificacions morfològiques, fisiològiques i psicològiques de caràcter aparentment irreversible (Academia, 2010, p23). Des del punt de vista de la gerontologia l’envelliment és un continu que abasta tot el cicle vital, s’envelleix com s’ha viscut.

Per tal de detectar símptomes d’envelliment, és vital tenir en compte que hi ha diferència entre el concepte d’edat biològica i el concepte d’edat cronològica, ja que no sempre es corresponen una amb l’altra. Segons experts com Del Barrio i Abellán (2009):

• Edat cronològica: Correspon a l’edat de l’individu en funció del temps transcorregut des del naixement.
• Edat biològica: Correspon a l’estat de salut dels nostres òrgans comparats amb patrons estàndard per una edat.

ENVELLIMENT EN X CAPACITAT INTEL·LECTUAL

Al 2026, es calcula que el 63% de les persones amb discapacitat intel·lectual tindran més de 45 anys, edat que els experts coincideixen en assenyalar com la d’inici d’envelliment en aquest col·lectiu (Baroja, 2014). En un estudi realitzat al Consorci Sant Gregori l’any 2019, es va detectar que el 59,72% de la població resident era major de 40 anys, amb previsió que aquesta xifra augmenti fins superar el 75% en pocs anys.

Les persones amb discapacitat intel·lectual pertanyen a un col·lectiu en que és molt difícil valorar l’esperança de vida. Les condicions de salut durant la seva etapa adulta, requereixen del coneixement i detecció prematura de patologies o característiques específiques que poden predir el desenvolupament de futures malalties cròniques o un envelliment prematur (Navas, Uhlmann & Berástegui, 2014).

Els indicadors més clars de l’envelliment en persones en discapacitat intel·lectual, segons García (2014) són:

• Indicadors físics relacionats amb dificultats de l’audició, visió, problemes respiratoris, tendència a engreixar, tensió arterial, pèrdua d’elasticitat de la pell, inestabilitat en la deambulació i l’equilibri, andropausa i menopausa, alteracions en el ritme de son i vigília, molèsties d’esquena o pèrdua de calci.
• Indicadors cognitius relacionats amb major lentitud a l’hora de realitzar activitats, petits oblits, dificultats que abans no tenien en la resolució de problemes, entre d’altres.
• Senyals emocionals com canvis en l’autoestima, abandonament d’activitats, apatia, preocupació per la pèrdua de persones del seu entorn, entre d’altres.
• Altres com la pèrdua de recolzament social, alteracions en la comunicació, major dificultat per adaptar-se als canvis.

Al produir-se un envelliment precoç en les persones amb DI, les actuacions encaminades a pal·liar-lo haurien de començar abans dels 45 anys. Aquest procés d’envelliment precoç molt sovint es produeix de forma paral·lela amb el dels seus progenitors.

ENVELLIMENT ACTIU I ATENCIÓ CENTRADA EN LA PERSONA

L’Atenció Centrada en la Persona és un compromís per ajudar a les persones en el seu procés vital a través de la prestació de recolzaments que garanteixin la seva qualitat de vida, tenint en compte que aquests recolzaments han de respondre als seus interessos. A partir d’aquesta idea, s’han de contemplar tant les necessitats de recolzament com les capacitats de la persona per decidir sobre la seva vida. Quan la pròpia persona pot expressar els seus desitjos, els recolzaments s’orientaran a que pugui realitzar els seus somnis, i en els casos en els que no és possible aquesta comunicació, seran les persones rellevants en el seu entorn les que coneixent a la persona l’ajudaran a definir la seva vida i planificar el seu futur.

L’envelliment actiu pretén millorar la qualitat de vida de les persones a mesura que envelleixen, afavorint les seves oportunitats de desenvolupament per una vida saludable, participativa i segura; Implica entendre aquesta etapa com un cicle més de creixement personal, afegint vida als anys i no solament anys a la vida (LIBEA, 2010), reconeix la importància a la inserció participativa en la realitat social, i al manteniment de les relacions interpersonals amb la comunitat. El fet de que les persones adultes i grans gaudeixin d’un bon estat de benestar no només és un indicador d’un estat físicament bo a nivell de salut, també ha d’estar adequadament bé a nivell de salut emocional i psicosocial (Cruz-Díaz, Ordoñez-Sierra, Román, & Pavón, 2016; González-Raimundí, 2015).

Altres autors com Navas, et. al. (2014), ens parlen de l’envelliment satisfactori, com un procés de vida que dependrà de l’èxit aconseguit a l’hora d’adaptar l’entorn a les circumstàncies de cada individu, de tal forma que aquest últim, encara que les seves condicions siguin menys òptimes, pugui seguir mantenint el que considerava important i gratificant en la seva vida gràcies als recolzaments oferts.

La qualitat de vida satisfactòria s’entén com aquella en la que tot i que les condicions de vida no siguin les òptimes, es disposi de tot allò considerat important, des d’un punt de vista subjectiu i gratificant en la nostra vida, el que ajudarà a augmentar l’edat biològica de les persones (Contreras, Marfil & Ortega, 2014; Cruz & Acosta, 2010; MEC, 2011; Santibáñez, 2013).

Volem que aquesta etapa no suposi una ruptura en la vida de les persones. Cal mantenir els seus llaços afectius, assentar el model de Qualitat de Vida i metodologies com l’Atenció Centrada en la Persona o la Planificació Personal per Avançat. També recolzaments i serveis més flexibles, entorns més accessibles, una atenció sociosanitària adequada…

Els pilars de la intervenció en l’etapa d’envelliment en persones amb discapacitat intel·lectual segons James R. Thompson (Expresident de l’Associació Americana de Discapacitat Intel·lectual i del Desenvolupament, AAIDD) són:

‘’Es pot entendre millor a les persones amb discapacitat intel·lectual des de les seves necessitats de recolzament, no des dels seus dèficits sinó des de les seves capacitats. És important comprendre a les persones basant-nos en el que volen o necessiten fer i identificar quina atenció i recolzaments necessiten per fer-ho. Els recolzaments personalitzats suposen una inversió de temps i esforç, i han de respondre a les necessitats de cada persona. No hi ha dues persones iguals, per tant, no hi ha dues persones que necessitin exactament els mateixos recolzaments. Individualitzar els recolzaments és el pilar sobre el que s’ha d’assentar el treball dels professionals’’.

Hèctor Valenzuela. Àrea de Psiquiatria i Psicologia